“Hi havia una vegada un llenyataire que va anar a treballar en una fusteria. El sou era bo i les condicions de treball encara ho eren més, així que el llenyataire es va proposar fer un bon paper.
El primer dia es va presentar al cap, i li va donar una destral i li va assignar una zona del bosc. L’home entusiasmat, va sortir al bosc a talar. En un sol dia va tallar 18 arbres. El cap li digué –Et felicito, segueixo així-.
Animat per les paraules, el llenyataire va decidir millor el seu propi treball al dia següent, així que aquella nit se’n va anar a dormir d’hora per tal de rendir. El matí següent, es va aixecar abans que ningú i se’n va anar al bosc, tot i el seu compromís i la seva força de voluntat, no va aconseguir talar més de 15 arbres. –Dec estar cansat – va pensar, i va decidir anar-se’n a dormir amb la posta del sol. Al matinar, es va aixecar i va decidir batre la seva marca de 18 arbres. Però, aquell dia no va arribar ni a la meitat.
Al dia següent varen ser 17, llavors 5, i l’últim dia va estar tota la tarda treballant per talar un segon arbre. Inquiet pel que diria el cap, el llenyataire se’n va anar a explicar-li el que li estava passant i a jurar-li i perjurar-li que s’estava esforçant fins els límits del defalliment.
El cap li va preguntar – Quan has afilat la destral per últim cop?-, el llenyataire li digué - Afilar? No he tingut pas temps per afilar! He tat massa ocupat talant arbres... -.”
De què serveix, amb un enorme esforç que es tornarà insuficient? Quan ens esforcem, el temps de recuperació mai és suficient per optimitzar el nostre rendiment.
Descansar, canviar d’ocupació, fer altres coses, es moltes vegades una manera d’afilar les nostres eines. Seguir fent alguna cosa a la força, en canvi, és un intent envà de reemplaçar amb voluntat la incapacitat d’un individu en n moment determinat.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada