“Hi havia una vegada, en un regne molt llunyà i perdut, un rei que li agradava molt sentir-se poderós. El seu desig de poder no el satisfeia només amb tenir-lo. Ell necessitava, a més, que tots l’admiréssin per ser poderós. Igual que la madrastra de la Blancaneus no tenia prou amb veure’s bella, sinó que també necessitava mirar-se en un mirall que li digués lo poderós que era. Ell no tenia miralls màgics, però comptava amb munt de cortesans i servents al seu voltant a qui preguntat si ell era el més poderós del regne. Sempre, tots li deien el mateix: - Altesa, ets molt poderós, però tu saps que el mag té un poder que ningú posseeix. Ell coneix el futur. – En aquella època, alquimistes, filòsofs, pensadors, religiosos i místics eren cridats genèricament com “mags”.
El rei estava molt gelós del mag del regne, però aquest no només tenia fama de ser un home molt bo i generós, sinó que a més el poble l’estimava, l’admirava i apreciava que existís i que visqués allà. No deien el mateix del Rei. Potser perquè no necessitava demostrar que ell era qui manava, el rei no era just ni equànime, i molt menys bondadós.
Un dia cansat de que la gent li expliqués lo poderós i estimat que era el mag, o motivat per aquesta barreja de gelós i pànic que genera l’enveja, el rei va planejar un pla: organitzaria una gran festa a la que convidaria al mag. Després del sopar, demanaria l’atenció de tots. Cridaria al mag al centre de la sala i, davant dels cortesans, li preguntaria si era cert que sabia llegir el futur. El convidat tindria dues possibilitats: dir que no, defraudant així l’admiració dels demés, o dir que si, confirmant el motiu de la seva fama. Llavors li demanaria que digués en quina data morirà el mag del regne. Aquest donaria una resposta, un dia qualsevol, no importava quin. El rei tenia plantejat treure la seva espada i matar-lo en aquest mateix moment. Així aconseguiria dues coses d’un cop: la primera desfer-se del seu enemic per sempre, la segona, demostrar que el mag no havia pogut adelandar-se al futur ja que s’hauria equivocat en la seva predicció. En una sola nit s’acabarien el mag i el mite dels seus poders...
Va arribar el gran dia, i després d’un gran sopar, el rei va ser passar al mag al centre i es va dirigir a ell i li digué:
- Es cert que pots llegir el futur?
- Una mica – Digué el mag
- I pots llegir el teu propi futur? – va preguntar el rei
- Una mica – Respongué el mag
- Llavors vull que em donis una prova – va continuar el rei – Quin dia moriràs? Quina és la data de la teva mort?
El mag va somriure, li va mirar als ulls i no li va contestar. – Què passa, mag? – va dir el rei, somrient – No ho saps? No és cert que pots veure el futur? – I el mag li respongué – No és així, però el que sé no m’atreveixo a dir-ho -, el rei li digué – Com que no t’atreveixes? Jo sóc el teu sobirà i t’ordeno que m’ho digues. Has de donar-te compte de que és molt important pel regne i saber quan perdem als seus personatges més eminents. Contesta’m, doncs... quan morirà el mag del regne?-
Després d’un tens silenci, el mag el va mirar i li digué: - No puc precisar-te la data, però sé que el mag morirà exactament un dia abans que el rei. – Durant uns instants, el temps es va congelar, un murmuri va córrer entre els convidats. El rei sempre havia dit que no creia en els mags ni en les endevinalles, però el cert és que no es va atrevir a matar al mag. Lentament, el sobirà va baixar els braços i es va quedar en silenci. Els pensaments li donaven voltes pel cap, i se’n adonà que s’havia equivocat, el seu odi havia estat el pitjor conseller.
- Altesa, t’has posat pàl·lid, què et passa? – Va preguntar un convidat. – Em trobo malament, me’n vaig a la meva habitació, t’agraeixo que hagi vingut - respongué el rei. I amb un gest confús, va girar en silenci encaminant-se a la seva habitació. Va pensar que el mag era astut, havia donat la única resposta que podia evitar la seva mort.
Hauria endevinat la seva mort? La predicció no podia ser certa, però... i si ho fos? Estava atordit!
El rei va tornar sobre els seus passos i digué en veu alta: - Mac, ets famós en el regne per la teva saviesa. Et prego que et passis aquesta nit pel palau, haig de consultar-te pel matí sobre algunes decisions reals -. El convidat amb reverència va contestar – Majestat! Serà un gran honor... –
El rei va donar ordres als seus guàrdies personals perquè acompanyessin al mag fins les habitacions de convidats en el palau i custodiessin la porta assegurant-se que no li passés res. Aquella nit, el sobirà no va poder conciliar el son. Estava molt inquiet pensant què passaria si al mag li hagués fet mal el menjar, o si s’hagués fet mal accidentalment durant la nit, o si simplement li hagués arribat l’hora.
Molt d’hora pel matí, el rei va donar cops a la porta de les habitacions del seu convidats. Mai en la seva vida s’havia plantejat consultar a ningú abans de prendre qualsevol decisió, però aquest cop, quan el mag el va rebre, va fer la pregunta... necessitava una excusa. I el mag, que era un savi, li va donar una resposta correcta, creativa i justa.
El rei, quasi sense escoltar la resposta, va lloar al seu convidat per la seva intel·ligència i li va demanar que és quedés un dia més, suposadament per “consultar-li” un altre assumpte.. (obviament, el rei només volia assegurar-se de que no li passés res). El mag, que gaudia de la llibertat que només conquisten els il·luminats, va acceptar.
Des de llavors, tots els dies, pel matí o per la tarda, el rei anava fins les habitacions del mag per consultar-li i li comprometia per una nova consulta al dia següent. No va passar molt temps fins que el rei se’n va donar compte de que els consells del seu nou assessor eren sempre encertades i va acabar, quasi sense notar-ho, tenir-los en compte en cada una de les decisions. Varen passar els mesos, i després els anys, i, com sempre, estar a prop del que sabe fa més savi al que no sap.
Així va ser, poc a poc, el rei es va anar tornant cada cop més i més just. Ja no era dèspota, ni autoritari, va deixar de necessitar sentir-se poderós, i segurament per això va deixar de necessitar demostrar el seu poder. I va començar a aprendre humilitat, també podia tenir avantatges. Va començar a regnar d’una manera més sàvia i bondadosa. I va succeir que el seu poble va començar a estimar-lo com mai abans ho havia fet.
El rei ja no anava a veure al mag per preguntar-li per la seva salut, sinó simplement per aprendre, per compartir una decisió o simplement per parlar. El rei i el mag van arribar a convertir-se en excel·lents amics.
Fins que un dia, després de quatre anys d’aquell sopar, sense cap motiu, el rei va recordar que aquell home al que considerava el seu millor amic havia estat el seu odiat enemic. Va recordar el pla que havia ordi per matar-lo, i se’n va adonar de que no podia seguir mantenint aquell secret sense sentir-se un hipòcrita. El rei es va omplir de coratge i se’n va anar fins l’habitació del mag, i quan va entrar, li va dir: - Germà meu, haig d’explicar-te una cosa que m’oprimeix el pit.- El mag li va respondre – Digue’m, i alleugera el teu cor. -, i ell va seguir – La nit que et vaig convidar a sopar et vaig preguntar sobre la teva mort, jo no volia saber res sobre el teu futur, en realitat, plantejava matar-te fos quina fos la teva resposta. Volia que la teva mort inesperada desmitifiqués la teva fama d’endeví. T’odiava perquè tots t’estimaven... estic tant avergonyit... -
El rei va sospirar profundament i va continuar: - Aquella nit no em vaig atrevir a matar-te, i ara que som amics, i més que amics, germans, m’aterra pensar tot el que hagués perdut si ho hagués fet. Avui sento que no puc seguir amagant-te la meva infàmia. Necessitava dir-te tot això perquè em perdonis o em depreciïs, però sense mentides.
El mag el va mirar i li digué: - Has tardat molt temps en dir-m’ho. Però de tots els modes, m’alegra que ho hagis fet, perquè aquest és l’únic que em permetrà dir-te que ja ho sabia. Quan em vas fet aquella pregunta i vas acariciar amb la mà el puny de la teva espassa, va ser tant clara la teva intenció que no feia falta ser endeví per donar-se’n compte del que pensaves fer. – El mag va somriure i va posar la seva mà sobre l’espatlla del rei, i li digué: - Com justa devolució de la teva sinceritat, haig de dir-te que jo també et vaig enganyar. Et confesso que em vaig inventar aquesta absurda història de la meva mort abans que la teva per donar-te una lliçó. Una lliçó que fins avui no has pogut aprendre. Potser sigui el més important que t’he ensenyat.- “
Anem pel món odiant i rebutjant aspectes dels altres i fins de nosaltres mateixos que creem despreciables, amenaçants o inútils... en canvi, si ens donem temps, acabàvem donant-nos compte del molt que ens constaria viure sense aquelles coses que en un altre moment rebutjàvem.
“La teva mort, amic meu, arribarà just el dia de la teva mort, i ni un minut abans. És important que sàpigues que jo sóc vell, i que el meu dia segurament s’apropa. No hi ha cap raó per pensar que la teva partida hagi d’estar lligada a la meva. Són les nostres vides les que s’han lligat, però no les nostres morts.
El rei i el mag es varen abraçar i van festejar per la confiança que cada un sentia en aquella relació que havia sabut construir junts.”
Explica la llegenda, que misteriosament aquella mateixa nit el mac va morir mentre dormia.
“El rei se’n adonà de la mala notícia al dia següent, i es va sentir dessolat. No estava angoixat per la idea de la seva pròpia mort, havia après del mag a desenganxar-se inclús de la seva permanència en aquest món.
Estava trist per la mort del seu amic. Quina estranya coincidència havia fet que el rei pogués explicar allò al mac just la nit anterior a la seva mort? Potser, d’alguna manera desconeguda, el mag havia fet que ell pogués dir-li allò per poder alliberar-lo de la seva mort a morir al dia següent.
Va ser el seu últim acte d’amor per alliberar-lo dels seus pànics d’altres temps....
Expliquen que el rei es va aixecar i que va cavar amb les seves pròpies mans una tomba pel seu amic el mag en el jardí, sota la seva finestra. Va enterrar allà el seu cos i la resta del dia es va quedar al costat del monticle de sorra, plorant com només es pot plorar davant la pèrdua dels éssers més estimats.
I un cop va ser de nit, el rei va tornar a la seva habitació...
Explica la llegenda que aquella mateixa nit, vint-i-quatre hores després de la mort del mag, el rei va morir en el seu llit mentre dormia...
Potser per casualitat...
Potser per dolor...
Potser per confirmar l’últim ensenyament del mestre!”
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada