Canalitzar l'energia

En ocasions estem enfadats amb el món, i no sabem perquè... en Jorge Bucay ens explica un conte que diu....

“Hi havia una vegada un home que anava pel món amb un maó a la mà. Havia decidit que cada cop que algú el molestés fins que el fes rabiar, rebria un cop de maó. El mètode era una mica troglodita, però semblava efectiu.

Va succeir quan un dia es va creuar amb el seu amic que era molt prepotent i li va parlar de males formes. Fidel a la seva decisió, l’home va agafar el maó i li va llençar.

No recordo si el va tocar o no, però el cas és que desprès, va haver de d’anar a buscar el maó i això el va incomodar. Va decidir millorar el “sistema d’autopreservació del maó”, com ell ho anomenava. Va lligar el maó a un fil d’un metre i va sortir al carrer. Això va permetre que el maó mai s’allunyés, però enseguida va poder comprovar que el nou mètode també tenia els seus problemes: per un costat, la persona destinaria de la seva hostilitat havia d’estar a menys d’un metre i, per altre, desprès de tirar el maó havia de prendre’s la feina de recollir el fil que, a més, moltes vegades s’enredava amb la consegüent incomoditat.

Llavors l’home va inventar el “Sistema del Maó III”, el protagonista seguia sent el mateix maó però, aquest sistema, en lloc d’un cordill portava un resort. Ara el maó podia llançar-se un i un altre cop i tornaria sol, va pensar l’home.

Al sortir al carrer i rebre la primera agressió, va tirar el maó. Va errar, i no va pegar en el seu objectiu perquè, al actuar el resort, el maó va regressar i va donar just en el cap de l’home. Ho va tornar a intentar, i va rebre un segon cop per mesurar malament la distància. El tercer per calcular malament el temps, i el quart va ser molt particular perquè, desprès de decidir donar un cop a una víctima, va voler protegir-se al mateix temps de la seva agressió, i el cop va donar de nou al seu cap.

Mai va arribar a donar cap cop de maó a ningú; si pels cops rebuts o per alguna deformació del seu ànim. Tots els cops va ser sempre per a ell mateix”.

Llavors aquest mecanisme se’n diu retroreflexió; bàsicament consisteix en protegir als demès de la nostra pròpia agressivitat. Cada cop que ho fem, la nostra energia agressiva i hostil es detè abans d’arribar a l’altre per mitjà d’una barrera que ens imposem nosaltres mateixos. Aquesta barrera no absorbeix el impacte, sinó que simplement el reflexa.

I tot aquesta mala llet, aquest malhumor, aquesta agressió es torna contra nosaltres mateixos a través de conductes reals d’autoagressió i, altres vegades, mitjançant emocions o sentiments dissimulats.

És molt provable que un utòpic ésser humà “il·luminat”, lúcid i sòlit mai s’emprenyés. Ens resultaria molt útil no enfadar-nos mai, però sens dubte, un cop sentim la ràbia o la fúria, la única manera d’alliberar-se es traient-lo fora en acció. Del contrari, la única cosa que obtindrem, més tard o més d’hora, es enfardar-nos amb nosaltres mateixos.