Llarga nit

Aquesta és una d'aquelles tantes nits que no puc dormir, per una circumstància o un altre l'haig de passar contemplant la llum de la lluna (en aquest cas plena) i reflexionant sobre qualsevol cosa que em passa pel cap. En aquest cas tinc l'oportunitat de deixar impregnat en aquest bloc cada una de les idees que se'm passen pel cap per tal de desprès tornar-les a llegir, i possiblement eliminar-les... en altres ocasions tant sols em quedo mirant el cel i tot el que em ronda pel cap fuig amb el vent un cop ha sortit el sol.  

És molt curiós, perquè nits com aquestes les podria emprar per fer coses útils i/o productives, però tristement només sóc capaç de donar-hi voltes a un sol tema, i més tard vaig entrant en variants d'aquest tema que em ronda pel cap fins que arribo a un punt massa llunya de l'inici i torno a començar. Tots som com som i tenim el nostre comportament i la nostra forma d'actuar, en el meu cas, renúncio a intentar i fer l'esforç de dormir inútilment per reflexionar i l'endemà haver après quelcom que em pugui ajudar a millorar sentimentalment. També val a dir, que de tant i tant reflexionar i no dormir a les nits, ajuda a la persona estar més cansada, cosa que obvio perquè careix de missatge intrínsec, però també és important dir-ho. 

Tots nosaltres tenim persones que per desgràcia ens han abandonat en un fatídic dia per nosaltres, ja que passem de poder tenir, veure i tocar físicament a un ésser estimat, a no tenir-lo i haver-nos de conformar amb un estel que et clica l'ull cada cop que el mires fixament (pensant-te que serà aquella persona "en aquell moment").  Tots nosaltres, qui més qui menys ha patit la sensació que es viu quan falta un ésser estimat en una família, en un grup d'amics, etc.

En moltes ocasions, diàriament no sabem valorar ni apreciar la gent que tenim al costat, no som conscients que pot arribar el dia que ni podrem dir totes els "t'estimo" que teníem callats i no varem dir per por, basarda o simplement per mandra o vergonya. Pot arribar el dia que sigui massa tard per abraçar, acariciar o besar a aquelles persones que ens estimem tant però que elles són ignorants del nostre amor.  

(Tenia més text escrit, però he preferit reservar-me el dret a la intimitat i vida privada, ja que entraríem massa en el meu món personal i no desitjaria que així fos. La intenció d'aquest bloc es fer un reguitzell d'escrits literaris, proses i/o reflexions subjectives de la vida quotidiana, sense entrar en qüestions personals de ningú, I ja massa que ens donem a conèixer relatant en que ens passa pel cap, ajudant al lector a coneixe'ns una mica com som per dins i què pensem).

Només dir que ens has deixat i que et trobarem molt a faltar. Estiguis a on estiguis cuida't i que sàpigues que els d'aquí no t'han oblidat per un moment. 

Compartiré una poesia de'n Jacint Verdaguer - La mort de l'escolà

A Montserrat tot plora,

tot plora d'ahir ençà,

que allí a l'Escolania

s'és mort un escolà.

L'Escolania, oh Verge,

n'és vostre colomar:

a aquell que ahir us cantava,

qui avui no el plorarà?

En caixa blanquinosa

mirau que hermós està,

n'apar un lliri d'aigua

que acaben de trencar.

Té el violí a l'esquerra

que solia tocar,

lo violí a l'esquerra,

l'arquet a l'altra mà.

Sos companyons de cobla

lo duen a enterrar.

Lo rossinyol salmeja,

salmeja més enllà:

quan veu l'Escolania,

calla per escoltar.

Lo cant de les absoltes

comencen a entonar;

lo primer vers que entonen

del cel sembla baixar,

lo segon vers que canten

se posen a plorar.

Lo mestre de la cobla

los aconhorta en va,

les fonts ja són rieres,

i les rieres mar.

Oh patges de la Verge,

bé teniu de plorar,

al que millor cantava

venint de soterrar.

Los monjos també ploren,

sols canta un ermità,

sentir cantant los Àngels

i amb ells lo nou germà,

aucell d'ales obertes

que cap al cel se'n va.

Mentre ell canta pels aires,

lo violí sonà.

(Jacint Verdaguer, 1899)