La clau de la filosofia és aconseguir que siguem conscients de les nostres sensacions significatives cap a un mateix, cap al seu entorn i de la sort que tingui, de manera que pugui respondre plena i raonablement a qualsevol situació. S’ha d’enfocar en el “aquí i ara”, no en les experiències del passat, i una vegada situats en el “aquí i ara” podem enfrontar-nos a conflictes passats o assumptes inconclussos.
Les bases són l’aquí i l’ara, el que és obvi i la presa de consciència “donar-se compte” del que fem realment a les nostres vides, com ho fem i que és el que volem o necessitem en realitat “i com ho podem aconseguir”. La proposta de que tot el que percebim és el resultat de processos organitzadors, de caràcter no innat, i per tant la realitat que ens envolta no és absolutament determiant, no ens fa amos de la llibertat per percebre infinitat de realitats alternatives alterant controladament els principis organitzadors de la nostra consciència.
- EL QUE ÉS, ÉS -
"La realitat no és com ens agradaria que fos.
No és com deuria ser.
No és com em varen dir que era.
No és com va ser ahir.
No és com serà demà.
La realitat és com és."
El concepte, no per obvi menys ignorat, conté en si mateix tres implicacions que són significatives per remarcar; saber que "el que és, és" implica l'acceptació de que els fets, les coses, les situacions són com són. Només podem iniciar el camí des del punt de partida, i aquest comença acceptant que les coses són com són.
En segon lloc hem se saber que - JO SÓC QUI SÓC - i així...
"Jo no sóc qui voldria ser.
No sóc el que deuria ser.
No sóc el que la meva mare voldria que fos.
Ni tant sols sóc el que vaig ser.
Jo sóc qui sóc. "
Totes les nostres neurosis comencen quan tractem de ser qui no som . I si és difícil acceptar que jo sóc qui sóc, més difícil ho és, acceptar la tercera derivació del concepte - EL QUE ÉS, ÉS -.
Per això... - TU... ETS QUI ETS -, és a dir...
"Tu no ets qui jo necessito que siguis.
Tu no ets el que vares ser.
Tu no ets com a mi em convé.
Tu no ets com jo vull.
Tu ets com ets."
Acceptar això és respectar-te i no demanar-te que canviïs. El vertader amor és la desinteressada feina de crear espai per què l'altre sigui qui és. Aquesta definició, és el principi de tota relació adulta, és materialitza quan jo t'accepto com tu ets i preescic que tu també m'acceptes com jo sóc.
"Jo sóc jo, tu ets tu.
Tu fas lo teu, jo faig lo meu.
Jo no vaig venir a aquest món per viure d'acord a les teves espectatives.
Tu no vas venir a aquest món per viure d'acord a les meves espectatives.
Jo faig la meva vida, tu fas la teva.
Si coincidim, serà maravellós.
Si no, no hi ha res a fer."
(Fritz S. Perls)
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada