L'amor...

Em pregunto; Ets la set o l’aigua en el meu camí?

Ets l’amor, i per tant ets ambdues coses...

Set i aigua... una gustosa ansietat.

(Antonio Machado)

Tant important és, com amb el que naixem és el que adquirim interactuant amb el que hi ha a fora de la vida. Des d’habilitats bàsiques, com el parlar i l’estimar, fins qualitats com l’honestedat i la perseverança.   Tot el que sabem, més enllà del instintiu, és el fruit de l’educació i de l’experiència. Som com trossos d’una argila potencialment capaç de modelar criatures extraordinàries.

Creure en el ser humà inclou apreciar en plenitud tant el valor de cada individu com l’immens potencial que té per desenvolupar. Integrem la humanitat i devem ser conscients d’això, fins obtenir que el talent, l’obre, les virtuts i la bellesa dels altres éssers humans facin que ens sentim orgullosos del que “som” i el que podríem arribar a ser.

L’amor és el primer i l’últim dels companys que trobem en la nostra exploració del camí espiritual. Un company que volíem conèixer però que descobrim “de nou” en aquest pla i serà com si mai l’haguéssim vist abans. El seu significat i importància han estat abordats per les més variades disciplines que un pugui imaginar; la filosofia, l’antropologia, la religió, l’ètica, la psicologia i fins la metafísica. La majoria d’aquestes aproximacions coincideixen en assenyalar que parlar sobre la naturalesa humana es parlar del contacte amb altres, i això implica analitzar com a mínim dues instàncies; la comunicació i la implicació afectiva.

Es pot arribar a definir una emoció, un sentiment, una passió? Té sentit intentar-ho amb l’amor, quan encara ho acceptem com una conducta, una resposta o una vivència més o menys inexplicable? La etimologia no ens ajuda molt, en part per l’origen difós de la paraula, en part per la diferent vessant que l’origina en cada idioma. Lingüísticament, està relacionada amb el desig en les llengües saxones, i relacionada per molts amb la vida en les llengües llatines.

Parlem de la nostra necessitat d’estimar en els mateixos termes i amb la mateixa actitud amb la que parlem de necessitats com menjar, dormir o respirar. I encara quan ho fem amb la intenció de jerarquitzar la nostra vida afectiva comparant-la amb les nostres necessitats bàsiques, el resultat no es que res afalagador.

Quan considerem l’amor com una funció més del cos no ens donem compte de que un altre cop estem reduint el seu concepte a una qüestió fisicoquímica, oblidant que l’aigua o el menjar són elements materialment imprescindibles per sostenir el cos físic, però l’amor, almenys aquest amor que descric, pretén ser un nutrient més essencial dissenyat per sostenir també l’ànima. Si l’amor fos la substància, no podria ocupar el cor dels homes més que fins arribar a omplir la seva capacitat, o amb un sentiment únic i excloent, i sabem que no és així. Que no deixem d’estimar als nostres vells amics quan un altre amic nou apareix en la nostra vida, que no abandonem a un fill perquè n’acaben de tenir un altre, que podem estimar-nos saludablement i grandiosament a nostres mateixos i estimar en la mateixa magnitud, o quasi igual, a un altre ésser humà.

Els qui s’enfronten a l’amor com si fos alguna cosa material sostenen que no és possible estimar verdaderament, sense condicions, per sempre... i s’equivoquen. Aquells són els que més freqüentment arriben al camí erroni de la espiritualitat, ja que acaben barrejant i confonent l’amor.

L’amor vertader del què intento parlar, traspassa barreres del temps i de l’espai, conjugant i sumant al millor amor propi el millor amor dels demés. Per aquesta raó, l’urgent necessitat que expressem quan decidim que estem mancats d’amor i que no podrem viure sense algú que ens estimi, és solament una veritat a mitges (la manca existeix, però la necessitat vertadera és la d’aprendre a estimar-nos a nosaltres mateixos, és a dir, connectar a gust amb la nostra pròpia essència). Acollint i satisfent amb la meva relació amorosa amb totes les meves parts, puc superar el temor de que algú al meu costat deixi d’estimar-me o s’allunyi, puc renunciar amb facilitat a les meves més egoistes i controladores intencions possessives, ja que la meva relació amb els demés no s’enfoca en el que puc obtenir d’ells sinó en el que tinc per donar.

“Hi ha moltes coses que puc fer per arribar a demostrar, per demostrar, per corroborar, per confirmar o per legitimar que t’estimo, però hi ha una sola que puc fer amb el meu amor, i és estimar-te, ocupar-me de tu, actuar els meus afectes com jo els sento. I aquesta serà la manera d’estimar-te”.