Des l'altre món

Sento el meu cor bategar sóc una ànima sense cos. Sóc un trist record, oblidat el racó etern. Dia i nit vagant sense rumb, buscant calma. Aquí comença el ritual, el meu esperit és la veu que salva. L'ombra que enllumena la meva tomba és la meva joventut.  Les meves mans intenten tocar-te però es perden en el buit de la meva trista mort en un altre espai. Només sóc energia, màgia convertida en tragèdia, odi i misèria.

Sóc matèria que es podreix entre marbre, flors i encreuaments, la història de quan es fa de dia i tu ja no hi ets. Oblidat en el temps ,temps cruel que em va tancar sota estàtues de ferro, no per error va ser el meu desterrament. Si mires a la meva tomba podràs sentir la meva aura. La màgia, la dolçor de la meva gris nostàlgia a la meva sepultura. Escolteu-me plorar tot sol en aquest desert. En l'andana de l'estació del bé viu esperant un exprés cap a la meva últim edèn i un memoràndum.

Pots escoltar la veu en el teu interior des de l'altre costat, vaig anar desterrat al submón dels condemnats, aïllat d'éssers estimats, la meva realitat és un relat sotmès a l'oblit sota una làpida. La foscor em té pres en aquesta fossa, des que el meu nom va quedar imprès en aquesta llosa, el meu cos reposa mentre la meva ànima vaga sense trobar la calma en aquest camp de lliris i roses. Només recordo aquell moment, el dia de la meva execusió. La vida  va  passar fugaçment davant meu en el mur. El dolor d'una infància en guerra que tanca desgràcia (quatre trets que us sacien, però sóc jo el tir de gràcia). 

Els meus constants vitals van baixar, mentre les meves venes es van buidar a terra absent de democràcia. La fi de la meva existència va ser una condemna, en una caixa de pi a mida, per un comiat etern, una escena de pànic i pena va ser en despertar dins d'un fèretre, ferit entre un silenci espectral. L'oxigen m'abandonava, caminava sense alè cap a la muntanya de les animes (No, no vull ser pastura d'insectes!). Pots veure les meves ungles arrencades, marcades a la tapa, intent inútil d'escapar de la mort que hi regnava (Arggg, ajudeu per favor!) Cridava sense solució. Enterrat viu és el motiu pel qual avui demano la meva exhumació.

Ella em va fer una promesa incomplerta d'una vida, el sol em va anar vedat, la lluna i els estels prohibits. Donar-m'ho tot va ser el producte de passió insostenible,. Jo només li vaig demanar abraçades i em va oferir el seu menyspreu El vici era el seu oci per això pagui un alt preu. Sense previ judici condemnat al segle etern entre dos mons on vague sense rumb entre el cel i l'infern. Sense estius ni hiverns amb un dilema intern. Des d'ahir no penso en res més que no sigui veure el seu cos moribund. No vaig veure la llum ni un segon, és tant el que imagino. Tenia dret a regalar-me un futur no una destinació, el meu camí va minvar en un episodi. L'amor negat em va portar a aquest costat, on m'he omplert d'odi. Qui et va donar dret a decidir la meva sort?

Hi ha raó tan forta, perquè abans de néixer et condemnin a mort? Després d'aquell cos inert, quedo un esperit viu. Veig com malgastes el que em vas robar sense moti.

No vaig poder esquivar l'impacte frontal i mortal. No puc escapar d'un sobtat destí fatal.  Arribo al final dels meus dies com una punxada i després de tres voltes de campana travessar la finestra dessagnat a la calçada visió del meu propi enterrament. Veig la mort vestida de negre. M'aferro a la meva esperança, però les meves forces no arriben per respirar i tanta enyorança em fa delirar. Testimoni del meu propi holocaust amb només trenta, moribund i exhaust en una autopista deserta. La meva ment encara desperta diu que aguanti però el meu cos agonitzant viu el seu últim instant.

Trepidant sensació, mentre trio una oració dubto si déu és tan sols una il.lusió. Desesperat i sense temps per a una miserable llàgrima. Escric la meva ultima pàgina i recordo la meva infància en mil.lèsimes. M'elevo em veig tirat a terra, ja no hi ha dolor. Àngels, dimonis dansen al meu voltant. Veig un resplendor fred com una roca. Xoca contra mi, em toca i una veu invoca en el meu interior (Sóc la mort i he vingut a portar-te amb mi). Però que serà de la meva dona i el meu fill, els meus pares i amics? (No miris enrere i oblida el turment per ells, els tocaré i m'emportaré la seva ànima quan arribi el moment).

Però encara em queda molt per viure molt per fer, molt per estimar i sentir. No me'n puc anar (Aquest ja no és el teu món, has creuat a l'altre costat la teva hora ha arribat i no la pots triar). Ets injust i trist. Per què tries al teu gust? Per què existeixes? Per què vas venir a pel meu abans d'hora sense més? Vull veure un altre alba i el meu fill créixer. No desaparèixer per no tornar mai (No hi ha marxa enrere, és el teu destí. Neixes per morir aquest és el teu sinó. No s'ha de perdre un segon. T'espera la foscor per a tota l'eternitat. Vindràs amb mi per veure el món ...)