Passa al contingut principal

Per què patim?

Patim quan ens adonem que no tenim allò desitjat, o quan ens assabentem d'alguna pèrdua; quan allò que hem obtingut està massa lluny del que esperem  i quan creiem que per algunes coses ja és massa tard. Buda deia; "el patiment és universal però té una sola arrel", i aquesta arrel deia, "és el desig".

Desig, anhel i expectativa; d'aquí ve l'arrel del nostre patiment. I aquí és a on s'origina, el patiment es pot evitar, i a conseqüència el dolor té la solució. La solució és: deixar de desitjar, d'acceptar, de deixar anar, cancel·lar la imperiosa urgència de que les coses siguin diferents de com són i un llarg etcètera. Hem de deixar de pretendre de tenir tot el que volem tenir en aquest moment; material, afectiu o espiritual, i el patiment desapareixerà. 

"Un sacerdot jesuïta que s'anomenava Anthony de Mello, en les converses que la gent manteria amb ell... deia: - Vols ser feliç? Jo puc donar-te la felicitat en aquest precís moment, puc assegurar-te la felicitat per sempre. Qui accepta? -. I varis dels presents aixecaven la mà, llavors ell seguia: - Molt bé, et canvio la teva felicitat per tot el que tens, dóna'm tot el que tens i jo et dono a canvi la felicitat -. La gent se'l mirava, creien que ell parlava simbòlicament i reia... ell seguia: - Jo t'ho garanteixo, no és broma. No voleu, ningú vol....- "

 I llavors  ell explicava... "Identifiquem el nostre ser feliços amb el nostre confort, amb el nostre èxit, amb la glòria, amb el poder, amb l'aplaudiment, amb el diner, amb el gaudir, amb el plaer instantani, i no estem disposats a renunciar alguna cosa d'això, ni tant sols a canvi de ser feliços. Sabem que gran part del nostre patiment prové del que fem diàriament per tenir aquestes coses, però ningú ens pot convèncer de que renunciem a elles. Ningú ens pot fer creure que deixaríem de patir si donéssim el gran pas de deixar d'anhelar."

Som com l'alpinista, encaparrats a la búsqueda de coses materials com si fossin la soga que ens salvarà. No ens animem a deixar anar aquest pensament perquè pensem que sense possessions el que segueix és la mort, la desaparició. Sabem que el que coneixem ens ocasiona patiment, però no estem disposats a renunciar-hi. És necessari admetre que nosaltres, ens és impossible deixar de desitjar, encara que també sabem que és impossible posseir infinitament i per sempre tot el que desitgem, perquè no som omnipotents. 

És a dir, no deixem de fabricar desitjos. I cap de nosaltres pot ni podrà mai més tenir el desitja. I desitjar i no tenir és la font del patir. Existeix una solució per aquesta trampa? Potser SI! La clau podria buscar-se pel camí d'aprendre a trobar i a sortir del desig. 

Per això és imprescindible desenvolupar l'habilitat de desitjar sense quedar-me atrapat en el desig, voler sense agafar-se com s'agafa un alpinista de la soga que creu que li salvarà la vida. En poques paraules, aprendre a deixar anar. 

Per exemple, possiblement seria molt placenter viatjar en l'autocar més car i lujós que existeix, encara que sigui d'aquí a cinc cantonades, però, deuria patir si aquest autocar no està disponible per a mi en aquest moment? Si està en aquest moment, seria maravellós gaudir d'un passeig a bord, però si no està, potser pugui obtenir un paraigües... i si no ho obtinc... potser pugui renunciar a anar-hi... Potser també podem canviar certs hàbits i gràcies que l'autocar no està disponible... podem gaudir de caminar sota la pluja.

Si jo pogués descobrir la meva possibilitat de gaudir en qualsevol d'aquestes situacions, si jo puc imaginar algún grau d'alegria en cada una d'aquestes possibilitats, llavors no hi hauria cap patiment esperant-me. En canvi, si jo fixo gran part de les meves il·lusions i expectatives, i jo decideixo que la única cosa que em pot fer feliç en aquest moment es que sigui aquest i ningún altre l'autocar que em porti... Però per sort no som tant necis com per fer desprendre la nostra felicitat d'un passeig en autocar.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La receta de la amistad

La receta de la amistad Ingredientes: Un paquete grande de CARIÑO . Tres tazas de ALEGRÍA . Mucha COMPRENSIÓN . Taza y media de COMPAÑERISMO . RESPETO a montones. Dos tazas de GENEROSIDAD . Una pizca de PICARDIA . Diez onzas de FIDELIDAD . Una libra de CONFIANZA . _ Para preparar: Mezcla a fuego lento: CARIÑO , ALEGRÍA y COMPAÑERISMO . Échale el RESPETO y mezcla bien. Dale color con PICARDIA y condiméntalo con FIDELIDAD Y CONFIANZA . Agrega bastante GENEROSIDAD Y COMPRENSIÓN . Bate todo con mucho AMOR y por favor no dejes que se enfríe jamás.

Et trobo a faltar...

Jo no sé el què sento, ni com, ni perquè... el que i és cert, es que et trobo a faltar... Un sol segon al teu costat, és per a mi, tota una vida! I et vull al meu costat milions de milers de centenars de vides... com dos en un etèrnament enrredats!  

Cant d'amor

Cant d'amor - Jacint Verdaguer Dormiu en la meva arpa, himnes de guerra; brolleu, himnes d’amor. Com cantaria els núvols de la terra, si tinc un cel al cor? Jesús hi pren posada cada dia, li parla cada nit, i no hi batrà ses ales d’alegria l’ocell d’amor ferit? Sos braços amorosos me sostenen, dintre sos ulls me veig, i místiques paraules van i vénen en celestial festeig. Barregen nostres cors sa dolça flaire, com flors d’arbre gentil bressades a petons pel mateix aire, l’aire de maig i abril. Ja l’he trobat, Aquell que tant volia, ja el tinc lligat i pres; Ell ab mi s’estarà de nit i dia, jo ab Ell per sempre més. Se’m fonen a sos braços les entranyes, com neu al raig del sol quan, caient son vel d’or a les muntanyes, aixeca al cel lo vol. Jesús, Jesús, oh sol de ma alegria, si el món vos conegués, com gira-sol amant vos voltaria, de vostres ulls suspés. Jesús, Jesús, oh bàlsam de mes penes, mirall del meu encís, sien sempre eixos braços mes cadenes, eix cor mon paradís. ...