Per què patim?

Patim quan ens adonem que no tenim allò desitjat, o quan ens assabentem d'alguna pèrdua; quan allò que hem obtingut està massa lluny del que esperem  i quan creiem que per algunes coses ja és massa tard. Buda deia; "el patiment és universal però té una sola arrel", i aquesta arrel deia, "és el desig".

Desig, anhel i expectativa; d'aquí ve l'arrel del nostre patiment. I aquí és a on s'origina, el patiment es pot evitar, i a conseqüència el dolor té la solució. La solució és: deixar de desitjar, d'acceptar, de deixar anar, cancel·lar la imperiosa urgència de que les coses siguin diferents de com són i un llarg etcètera. Hem de deixar de pretendre de tenir tot el que volem tenir en aquest moment; material, afectiu o espiritual, i el patiment desapareixerà. 

"Un sacerdot jesuïta que s'anomenava Anthony de Mello, en les converses que la gent manteria amb ell... deia: - Vols ser feliç? Jo puc donar-te la felicitat en aquest precís moment, puc assegurar-te la felicitat per sempre. Qui accepta? -. I varis dels presents aixecaven la mà, llavors ell seguia: - Molt bé, et canvio la teva felicitat per tot el que tens, dóna'm tot el que tens i jo et dono a canvi la felicitat -. La gent se'l mirava, creien que ell parlava simbòlicament i reia... ell seguia: - Jo t'ho garanteixo, no és broma. No voleu, ningú vol....- "

 I llavors  ell explicava... "Identifiquem el nostre ser feliços amb el nostre confort, amb el nostre èxit, amb la glòria, amb el poder, amb l'aplaudiment, amb el diner, amb el gaudir, amb el plaer instantani, i no estem disposats a renunciar alguna cosa d'això, ni tant sols a canvi de ser feliços. Sabem que gran part del nostre patiment prové del que fem diàriament per tenir aquestes coses, però ningú ens pot convèncer de que renunciem a elles. Ningú ens pot fer creure que deixaríem de patir si donéssim el gran pas de deixar d'anhelar."

Som com l'alpinista, encaparrats a la búsqueda de coses materials com si fossin la soga que ens salvarà. No ens animem a deixar anar aquest pensament perquè pensem que sense possessions el que segueix és la mort, la desaparició. Sabem que el que coneixem ens ocasiona patiment, però no estem disposats a renunciar-hi. És necessari admetre que nosaltres, ens és impossible deixar de desitjar, encara que també sabem que és impossible posseir infinitament i per sempre tot el que desitgem, perquè no som omnipotents. 

És a dir, no deixem de fabricar desitjos. I cap de nosaltres pot ni podrà mai més tenir el desitja. I desitjar i no tenir és la font del patir. Existeix una solució per aquesta trampa? Potser SI! La clau podria buscar-se pel camí d'aprendre a trobar i a sortir del desig. 

Per això és imprescindible desenvolupar l'habilitat de desitjar sense quedar-me atrapat en el desig, voler sense agafar-se com s'agafa un alpinista de la soga que creu que li salvarà la vida. En poques paraules, aprendre a deixar anar. 

Per exemple, possiblement seria molt placenter viatjar en l'autocar més car i lujós que existeix, encara que sigui d'aquí a cinc cantonades, però, deuria patir si aquest autocar no està disponible per a mi en aquest moment? Si està en aquest moment, seria maravellós gaudir d'un passeig a bord, però si no està, potser pugui obtenir un paraigües... i si no ho obtinc... potser pugui renunciar a anar-hi... Potser també podem canviar certs hàbits i gràcies que l'autocar no està disponible... podem gaudir de caminar sota la pluja.

Si jo pogués descobrir la meva possibilitat de gaudir en qualsevol d'aquestes situacions, si jo puc imaginar algún grau d'alegria en cada una d'aquestes possibilitats, llavors no hi hauria cap patiment esperant-me. En canvi, si jo fixo gran part de les meves il·lusions i expectatives, i jo decideixo que la única cosa que em pot fer feliç en aquest moment es que sigui aquest i ningún altre l'autocar que em porti... Però per sort no som tant necis com per fer desprendre la nostra felicitat d'un passeig en autocar.