El passat...

Un dia et pares a pensar totes les vivències viscudes, i és quan reflexiones sobre el passat, sobre tot el que ha passat i mai més per molt que ens hi encabronem no tornarem a passar... aquell temps que queda immortalitzat en la nostra memòria... que en ocasions ens provoca un sentiment en nostàlgia i en altres se'ns regurgita l’estomac.

Però sempre hem de pensar que aquell passat és nostre i de ningú més, i que si hi ha un present es gràcies a aquell passat que ha fet possible que l'esglaó 4 estigui present, si no existís el famós 3 potser el primer tampoc hi seria, o seria diferent.

Voldria posar especial èmfasis recordant, al moment viscut en l'adolescència que no deixàvem de ser quatre il·luminats que buscàvem viure amb llibertat i sempre buscàvem la manera d'arreglar el món. Bevíem birres a la plaça del poble, ens abraçàvem als arbres, ens llaçàvem als camps plens d'herbes, ens intentàvem mirar amb el reflex de l'aigua del riu... llegíem llibres de biblioteca il·legibles... en fi...

Tant parlar de temps... m'ha vingut al cap la lletra d'At-versari, el temps...

"Surto corrents i em persegueix un ens abstracte. No el veus, no el sents. Tampoc el detecta el tacte. Impacta en l'espai en eixos de coordenades. Vides anul·lades del matins a les vesprades. Venen mal dades quan busques esmolades persegueixen follets i fades agobiades per culpa teva. I qui no es lleva amb sorolls desagradables a les orelles, quan del llit s'eleva? I t'he delit que el sol no marqui el bioritme i el cronòmetre d’estigma fes esgrima amb les agulles, perquè immortal és qui venç el temps... però qui l'usa diferent és un manta, m'entens?

Diuen que no aprofito el temps. Potser és que escriure, llegir, xerrar i sobar no ho és. D'això ells en diuen perdre el temps. Digues. Com pot ser que perdis allò que no tens? Perquè, de qui és el temps? Vull dir, algú s'està forrant quan algú diu que no el té però l'està gastant? Mira, la veritat és que no ho sé. Però la penya me'l demana com si fos un camell (tens temps?) Que què he fet durant tot aquest temps? Al final he fet temps fins que aquest m'ha donat la raó. No et fot!

D'acord! ens havíem de donar temps. Però ràbia em va fer haver de donar-li temps al temps. Només sé que temps era temps us dèieu: t'estimo. Per quan? Pels temps dels temps. I ara què? Ara us trobeu i parleu de la calor i del fred i us moriu d'enyorança pensant en quins temps aquells. Però tranquils, calma, que el temps ho cura tot. Tranquils que el temps apaga tots els focs. Segons, minuts, hores, dies i anys. Petons, a gust. Plores, odies i afanys.

No sé, només sé que el temps passa. I que no es quedarà aquí per veure qui se l'empassa. El temps t'abraça. I no s'apaga la brasa. El temps passa i t'amenaça com una llosa, Com una espasa. Així és el temps. Temps. Durarà pel temps del temps. Temps al temps. Algú té una miqueta de temps? No ho sé. Només sé que el temps passa i necessito temps."