Aquesta és la història d'un home al que jo definiria com un buscador...Un buscador és algú que busca, no necessàriament algú que troba. Tampoc és aquell que, necessàriament, sap què és el què està buscant, és simplement algú per a qui la seva vida és una troballa.
Un dia, el buscador va sentir que devia anar a buscar la ciutat de Kammir. Ell havia après a fer cas rigorós a aquestes sensacions que venien un lloc desconegut d'ell mateix, i així fou que ho va deixar tot.
Desprès de dos dies de viatge pels camins de pols, va veure de lluny, Kammir. Una mica abans d'arribar al poble, una muntanya a la dreta del camí li va cridar l'atenció. Estava tapissada d'un verd meravellós i hi havia un munt d'arbres, ocells i flors encantadores; l'envoltava per complert una espècie de tancat petit de fusta llustrada.
Una porta de bronze el convidava a entrar. De sobte, va sentir que oblidava el poble i li va venir la temptació de descansar per un moment en aquell lloc. El buscador va passar el portal i va començar a caminar lentament entre les pedres blanques que estaven distribuïdes a l'atzar, entre els arbres. Va deixar que els seus ulls es fixessin com papallones en cada detall d'aquest Paradís multicolor.
Els seus ulls eren els d'un buscador, i potser per això va descobrir, sobre una de les pedres, aquella inscripció: "Abdul Tareg; va viure 8 anys, 6 mesos, 2 setmanes i 3 dies."
Es va sobre-exaltar al donar-se compte de que aquella pedra no era simplement una pedra, era una làpida. Va sentir pena al pensar que un nen de tant curta edat estava enterrat en aquell lloc. Mirant al seu voltant, l'home se'n va donar compte de que la pedra del costat també tenir una inscripció. Es va apropar per llegir-la i deia: "Yamir Kalib, va viure 5 anys, 8 mesos i 3 setmanes."
El buscador va sentir terriblement commocionat. Aquell preciós lloc era un cementiri i cada pedra, una tomba. Una per una, va començar a llegir les làpides. Totes tenien inscripcions similars, un nom i el temps de vida exacte del mort. Però el que el va espantar, fou al comprovar que el que més temps havia viscut sobrepassava com a màxim els 11 anys... Amb un dolor terrible es va assentar i es va posar a plorar.
El cuidador del cementiri, passava per allà i es va apropar. El va mirar plorar per una estona en silenci i desprès li va preguntar si plorava per algun familiar. - No, cap familiar - li va dir el buscador - què passa amb aquest poble? Quina cosa tant terrible hi ha en aquesta ciutat? Perquè tants nens morts enterrats en aquest lloc? Quina és l'horrible maledicció que pesa sobre aquesta gent, que els ha obligat a construir un cementiri de nens?
El vell va somriure i digué: - Pot vostè asserenar-se. No hi ha tal maledicció. El què passa és que aquí tenim una vella costum. Li explicaré... Quan un jove compleix els 15 anys els seus pares li regalen una llibreta com aquesta que tinc aquí penjada al coll. I és tradició entre nosaltres que a partir d'aquí, cada cop que un gaudeix intensament d'alguna cosa, obri la llibreta i anoti en ella; a l'esquerra, el que ha estat gaudit... i a la dreta, quant temps va durar el plaer... Si va conèixer la seva novia, i es va enamorar d'ella. Quant temps va durar aquesta passió enorme i el plaer de conèixer-la, una setmana, dos, tres i mitja?... i desprès... l'emoció del primer petó, el plaer meravellós del primer petó, quant va durar? El minut i mig del petó, dos dies, una setmana... i L'embaràs o el naixement del seu primer fill... i el casament dels amics... i el viatge més desitjat... i el retrobament amb el germà que torna d'una país llunyà... quant temps va durar el poder gaudir d'aquestes situacions... hores, dies?
Així anem anotant en aquesta llibreta cada moment que gaudim... cada moment. Quan algú mor, es la nostra costum, obrir la seva llibreta i sumar el temps que els hem gaudit, per escriure-ho sobre la seva tomba, perquè AQUEST és, per nosaltres, l'únic i vertader temps VISCUT!
Autor: Jorge Bucay
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada