Imaginem aquell conte de fades a on el gripau es converteix en príncep o millor encara en el què la tendra i indefensa princesa es rescatada per un guapo i valent caballer. Hi ha qui inverteixen gran part del teu temps i diner en aquesta àrdua feina de buscar-lo i altres ens quedem esperant que l'amor arribi com sempre i se'ns aconsella: "quan hagi d'arribar, arribarà", "en algun lloc del món està l'altra teva meitat", tingues paciència que tarda, però arribarà!
Qui no ha escoltat alguna d'aquestes frases algun cop? Sens dubte algunes estan enamorades de l'amor i no de la persona que tenen al costat; estan amb algú i és l'amor de la seva vida, l'home més perfecte del món fins que acaba sent un miserable desgraciat.
A vegades em pregunto, si és dolenta la soledat. Hi ha tanta gent que esta amb algú sense sentir res especial tenint al costat a una persona que està molt lluny de ser aquella que algun cop han idealitzat. Per què? És que potser tenen por a la soledat? Una dona és mal vista si no té parella? Deixem la nostra vida en mans del destí i acceptem humilment el que Déu ens ha posat al nostre camí per no arribar al temut títol de solterones, és així?
Per un altre costat sempre es parla d'un home ideal però no aconsegueixo comprendre quin requisits ha de tenir per no ser exclòs de la llista tant selecta anomenada "home perfecte". Ha de tenir característiques físiques?, intel·lectuals?, morals?, potser, saber idiomes?, bon orador?, excel·lent?, amant?, caballer?, honrat?, tendre?, sociable?, divertit?, ballarí?, extravertit?, timit?, filòsof?, alegre?, pulcre? ociós?, ambientalista? pacifista?, revolucionari?, què? Què ha de tenir aquest home que el faci tant irresistible que és el què busquem i que és el què tenim.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada