El budisme (segons Dalai Dama) presta atenció a les actituds que adoptem davant dels nostres enemics perquè l’odi pot ser el major obstacle pel desenvolupament de la felicitat. Certament, per algú que practica la espiritualitat, els enemics juguen un paper crucial en la seva postura de la vida. Si seguim la seva línea de pensament, resulta evident que per obtenir una pràctica cabal d’amor i acceptació és indispensable el desenvolupament de la paciència i la tolerància.
Si tots fóssim capaços d’aprendre a ser pacients i tolerants amb els nostres enemics, la resta de les coses resultaria molt més fàcil i tant la compassió com l’amor fluirien a partir d’allà amb tota naturalitat.
No hi ha fortalesa major que la paciència, ni tampoc hi ha pitjor aflicció que l’odi.
Hi ha un conte d’en Jorge Bucay que diu el següent...
“Hi havia una vegada un deixeble d’un filòsof grec al que el seu mestre li va ordenar que durant tres anys entregués diner a tot aquell que l’insultés, una gran feina per la seva actitud prepotent i dèspota.
Un cop superat aquest període i compresa la prova, el mestre li digué: - Ara pots anar a Atenes i aprendre saviesa.- Al arribar allà, el deixeble va viure un sol savi assegut a les portes de la ciutat que es dedicava a insultar a tot el que entrava i sortia, també va insultar al deixeble... Aquest es va posar a riure, mentre agraïa baixant el cap davant cada improperi.
- Perquè te’n rius quan t’insulto?- li va preguntar el savi. I ell li respongué – Perquè durant tres anys he estat pagant per això mateix que ara tu m’ofereixes gratuïtament.
- Entra a la ciutat – li digué el savi – És tota teva...-“
Més que el valor del patiment i la resistència, el que va permetre al deixeble afrontar d’un mode tant efectiu una situació difícil va ser la seva capacitat per canviar el punt de vista.
La capacitat per canviar la perspectiva és; sense dubte, una de les eines més efectives a la nostra disposició.
Els camins recorreguts abans serveixen justament, i potser, únicament, per poder canviar la perspectiva que la nostra educació pot haver distorsionat. Haver transitat aquests camins ens ha ensenyat, d’una vegada i per sempre que...
- Depenem en exclusivitat de nosaltres mateixos,
- Necessitem de tothom però de ningú en concret per seguir caminant,
- Podem suportar i superar el dolor de la pèrdua i l’abandonament, i...
- La nostra vida és la nostra excloïen responsabilitat!!!
Per exemple, quan aprens i coneixes el plaer de trobar-te amb algú, aprens també que l’estat d’enamorament passional passa i que el temps forçosament modifica la realitat i qui som davant d’ella.
Desmond Morris en el seu llibre de el contracte animal, descriu els canvis normals que es produeixen en la necessitat de la intimitat de l’ésser humà. Suggereix que passem cíclicament per quatre fases:
- Apropa’t una mica més
- Abraça’m fort, t’ho prego
- Afluixa una mica, si us plau
- Deixa’m sol d’una vegada!
I més enllà del humor del plantejament, en termes de la meva pròpia posició respecte de l’amor, m’agrada pensar que els afectes carceraris no són bons amors. Per aquest només se’n aprèn desprès de trobar-se sense dependre i admetent la possibilitat de llàgrimes.
Quan vaig considerar tot això per primera vegada, em va sembla trobar alguna cosa pitjor que l’odi que es referia el Dalai Lama: l’afecció a certes estructures, la rigidesa de conceptes i la intolerància amb els altres. Després de llegir més, em vaig donar compte de que tota la meva llista no era altre cosa que una enumeració de maneres de disfressar l’odi.
Sabent que l’amor i l’odi no necessariament s’exclouen, sinó que conviuen moltes vegades en vincles ambivalents. S’ha de defensar el valor de trobar, del compromís i de la llibertat, considerant-los tres pilars de la nostra salut mental.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada