El camí a la felicitat - La mort

“La mort és l’únic fenomen que no ha estat corromput per la societat. L’home ho ha contaminat tot i només la mort encara pertany verge, sense corrompre’s, sense ser tocada per les mans de la gent. L’home no pot posseir-la ni comprendre-la , no pot fer una ciència d’ella; es troba tant perdut, que no sap què fer amb la mort. És per això que la mort és la única cosa que queda ara en el món essencialment pura” Osho

En un llibre de’n Jorge Bucay, hi havia un capítol que es deia un tema interessant, que deia el següent:

La mort, al igual que l’amor, representa per a tots un tema sense dubte interessant. En el seu sentit primigeni i oblidat; quan la paraula nombra aquell que multiplica, augmenta, produeix, és a dir, aquell que és creador (encara diem que el diner genera interès).

No és que la mort simplement ens importi,  sinó que ens interessa en tant se’ns revela com productora, creadora i amplificadora de la vida. La mort ens col·loca en un estat interessant de cara a la vida, i des d’allà la recrea. Al experimentar una pèrdua, la nostra vida es potencia, es torna més intensa.  

Les pèrdues i l’amor, en tant interessants, marquen profundament la nostra vida i ens situen davant de l’altre.

Tant l’amor en quant vida, com la pèrdua en quant mort, necessiten un de l’altre per a poder ser.

Quan abandonem la dependència, quan ens rodeja l’amor i ens enfrontem a la idea de la mort, hi ha una transformació, una immensa mutació, un nou naixement, el pacte del nou ser. No s’és mai el mateix un altre cop; la consciència de l’autodependència, la idea de la finitud de les coses i de la immensitat de l’amor ens posen en situacions límit, ja que són experiències extremes en les que acostumem a donar-nos compte de l’absència total de control extrem i intern.

Però tendim a dependre en compte d’estimar. I al no estimar, no podem experimentar el dolor de la mort en forma genuïna, només lamentem la indefensió de l’absència. 

Va dir Gurdieff; per viure vertaderament és necessari renéixer, per renéixer és imprescindible morir, i per morir és imprescindible despertar.

Assolir la vida plena és la successió de despertar vàries vegades als que arriba per via del que hem anomenat camins:

Un individu → Camí cap a l’autodependència Ø El despertar d’un mateix → Camí de la trobada Ø El despertar a un altre → Camí de les llàgrimes Ø El despertar del dol.... → Camí de la felicitat  Ø  VIDA PLENA el gran despertar.

Es necessària la llibertat de l’autodependència per experimentar l’amor. És necessari l’amor per experimentar el dol d’una pèrdua. Es necessari el dolor de la mort per superar-la i es necessari haver passat per moltes morts abans de trobar el camí de la felicitat.

Aquest esquema busca rebel·lar, un cop més, el poder amb el què actua el sol sobre les nostres vides. Respecte del desenvolupament cognitiu de l’individu, la mort té més transcendència que l’amor, és a dir, la mort aporta més que l’amor al coneixement de la vida. I si bé és cert que les pèrdues no necessiten ser desitjades, no és menys cert que elles estaran en la nostra vida.

Un periodista americà que es deia Ambrose Bierce va dir;  si vols que els teus somnis es tornin realitat, es necessari despertar.

Per Hegel, tota la història de la humanitat té una dinàmica dialèctica. La realitat és essencialment contradictòria i la consciència humana només pot captar-la per parts i en frases successives. La realitat no existeix tota a un temps ni es coneguda per un sencer en un sol moment, sinó que va sent al llarg del temps. Fonamentalment, el coneixement i la realitat són una mateixa cosa, un moviment cap un punt final, l’absolut, que no és merament el terme, sinó el tot, el ser que es completa mitjançant la seva evolució.

El moviment dialèctic es descrit per Hegel com un procés de frases – o moments de la dialèctica – que han rebut correntment els noms de tesis, antítesis i síntesis. La tesis és l’afirmació d’alguna cosa, la negació o antítesis suposa un contrast a la vegada que un conflicte. L’empenta dialèctica porta  a una visió de conjunt, a un tercer moment de mediació o intent de solució de la contradicció. Tot acaba en una nova posició, que assumeix i a la vegada supera el punt de partida inicial, amb el que de nou pot iniciar-se el procés dialèctic.

El procés ha d’acabar en la comprensió total de la realitat i del si mateix com un saber complert, absolut, sense conflicte. En el punt culminat, de síntesi (felicitat?), les contradiccions s’han superat i els moments que ens han permès arribar fins aquesta nova instància sens revelen com necessaris.

Mirem cap enrere i ens adonem de que els moments que haguéssim desitjats que mai succeïssin ens han arribat fins a satisfacció absoluta en que ens trobem:

Tesis: Trobada amb un i amb els altres → Amor

Antítesis: Mort, separació, pèrdua

Síntesis: Felicitat, etapa absoluta de l’individu.

Les dificultats se’ns relleven, doncs, com etapes positives de la vida, ja que són elles les que ens permeten arribar a la felicitat.