Patarrufa ♥

At versaris per la Tuerka lletra At versaris per la Tuerka, 2011. Una abraçada a totes les acampades anticapitalistes, salut. Ni la sensació d’estar canviant la història d’alguns, ni l’escepticisme d’altres puristes, no. Uns per entusiastes, els altres per no veure que la indignació arriba sobtada i trunca les apostes. L’esquerra líquida acampa còmode, inconcreta, difusa i per això innòcua i s’estampa. L’esquerra sòlida no pot anar amb l’Anti-during en la mà, però tampoc rajar des de casa fent la pua. Molt ingenu pobre que es feia dir polític mentre crida les consignes de l’esquerra. Molta parra en assemblees llargues de collons, és típic: la fòbia a assumir contradiccions del cínic. Pasqual Serrano i Manuel Delgado la claven sempre; tu amb Toni Negri. Predicant amb l’exemple, jo: En el 2001 Argentina s’incendiava, una plaga aplacada, un discurs massa simple. Calen nous models, però no partir de zero. Calen lideratges, que no manipular-lo. Cal ensorrar mites, com p...

El passat, moltes ocasions reneguem del mateix, i ens jurem i perjurem que no tornarem a passar pel mateix camí que varem fer en un altre moment de la vida. En primer lloc, mai hem de dir MAI, perquè no sabem el què ens espera la vida, i encara millor dir, la vida dóna moltes i moltes voltes i sempre imprevisibles en si mateixes. En segon lloc, saber, pensar i ser conscients que aquell camí que varem realitzar, que el varem prendre en un altre moment, amb unes altres circumstàncies, i amb una altra filosofia, coneixement, perspectiva, i una sèrie d'elements que ens defineixen a la persona i al nostre conjunt.  I en tercer lloc, i el més important, és que aquell camí que ara en el present, no volem prendre, ha estat fonamental per créixer i madurar com persones, i que si en aquell moment no l'haguéssim agafat, ara no sabríem què comporta agafar-lo, i encara pitjor, ara desitjaríem agafar-lo.  Nosaltres, les persones tenim un comportament en base a un coneixement i unes experi...

“La mort és l’únic fenomen que no ha estat corromput per la societat. L’home ho ha contaminat tot i només la mort encara pertany verge, sense corrompre’s, sense ser tocada per les mans de la gent. L’home no pot posseir-la ni comprendre-la , no pot fer una ciència d’ella; es troba tant perdut, que no sap què fer amb la mort. És per això que la mort és la única cosa que queda ara en el món essencialment pura” Osho En un llibre de’n Jorge Bucay, hi havia un capítol que es deia un tema interessant, que deia el següent: La mort, al igual que l’amor, representa per a tots un tema sense dubte interessant. En el seu sentit primigeni i oblidat; quan la paraula nombra aquell que multiplica, augmenta, produeix, és a dir, aquell que és creador (encara diem que el diner genera interès). No és que la mort simplement ens importi,  sinó que ens interessa en tant se’ns revela com productora, creadora i amplificadora de la vida. La mort ens col·loca en un estat interessant de cara a la...

Pròximament... (IV) - Memoria da Noite (Luar na Lubre) Pròximament... de moment no tinc paraules per poder-ho definir... pel present em quedo amb un pam de nas... "Madrugada, o porto adormeceu, amor, a lúa abanea sobre as ondas piso espellos antes de que saia o sol na noite gardei a túa memoria. Perderei outra vez a vida cando rompa a luz nos cons, perderei o día que aprendín a bicar palabras dos teus ollos sobre o mar, perderei o día que aprendín a bicar palabras dos teus ollos sobre o mar. Veu o loito antes de vir o rumor, levouno a marea baixo a sombra. Barcos negros sulcan a mañá sen voz, as redes baleiras, sen gaivotas. E dirán, contarán mentiras para ofrecerllas ao Patrón: quererán pechar cunhas moedas, quizais, os teus ollos abertos sobre o mar, quererán pechar cunhas moedas, quizais, os teus ollos abertos sobre o mar. Madrugada, o porto despertou, amor, o reloxo do bar quedou varado na costeira muda da desolación. Non imos esquecer, nin perdoa...

El budisme (segons Dalai Dama) presta atenció a les actituds que adoptem davant dels nostres enemics perquè l’odi pot ser el major obstacle pel desenvolupament de la felicitat. Certament, per algú que practica la espiritualitat, els enemics juguen un paper crucial en la seva postura de la vida. Si seguim la seva línea de pensament, resulta evident que per obtenir una pràctica cabal d’amor i acceptació és indispensable el desenvolupament de la paciència i la tolerància.   Si tots fóssim capaços d’aprendre a ser pacients i tolerants amb els nostres enemics, la resta de les coses resultaria molt més fàcil i tant la compassió com l’amor fluirien a partir d’allà amb tota naturalitat. No hi ha fortalesa major que la paciència, ni tampoc hi ha pitjor aflicció que l’odi.

Records i somnis - Jacint Verdaguer "Cada gota de rosada té son arc-de-sant Martí, cada aucell sa refilada, cada palau son jardí: té sa llum cada capella, cada bosc sa fontanella; lo dia clou sa parpella, mes tingué son dematí, De l'albada de la vida també he visi l'abril i el maig abocar-me llur florida sobre el front a raig a raig. Quan recordo ta bellesa, sol hermós de la infantesa, a l'ocàs de la bellesa que de pressa i trist me'n vaig! Quan recordo l'hermosura d'aquell cel asserenat, on cercà ma ànima pura somnis bells i veritat; somnis bells que m'hi somreies, flor divina, com te deies? Si allí encara t'assoleies, com mai més jo t'he obirat! Frescos anys de la innocència, com fugiu sens dir-me adéu, amb l'albor de l'existència primavera del cor meu. ¡Oh dolcíssimes onades d'aquell Edem davallades, per mon prat ja sou passades i mai més hi torna...

Moltes vegades pensem que és l' amor, i no sabem respondre'ns...  La vida és com un laberint, o sabem com escapar d'ella. Algunes vegades ens basem en accions dràstiques i no reflexionem en el què estem fent o anem fer. Quan un té a un amor llunyà es pateix, es plora. En moltes ocasions t'adorms plorant perquè aquest amor que tu vols, no ho tens a prop i està molt lluny ... En algunes ocasions s'ha de sacrificar aquest amor i has de deixar-lo anar ... Quan arriba aquest dia et mors, quedes morta en vida ... Passen dies, mesos i de vegades anys i no pots oblidar a aquest gran amor  que et va fer sentir coses meravelloses ..et preguntes "com puc oblidar??" i no tens la resposta. Busques fonts que t'ajudin a treure tot aquest dolor de l'ànima però no en trobes cap que t'ajudi... Moltes persones diuen que amor de lluny feliços els quatre, o amor de lluny, amor de pendejos... Jo crec que això depèn en cada persona i parella...Si tenen molta comun...

Camals mullats - La Gossa Sorda Cinc de la matinada no esperava que acabarem pels carrers de ciutat vella tu davant i jo darrere. Valencia banyada, camals mullats, Valencia banyada. Pel carrer de cavallers dalt de una bicicleta vella recorriem la distància i guardava l'equilibri fregan-te amb les galtes l'esquena, camals mullats, fregan-te l'esquena. Carrer de la pau, parterre, glorieta, semàfor de jutjats, frenada en sec i els dos a terra somrius i et bese a la dreta, govern militar, hi ha un tio en metralleta que ens mira molt mal, ja saps que passa. T'estime, t'estimo, t'estim T'estime, t'estimo, t'estim T'estime, t'estimo, t'estim Poetes de la nit que fan que parlen les parets a la València de Blanquita i Estellés i hem fet música métrica sàtira, per canviar els teus desitjos per matar els teus silencis, finestres balcons que no esperen benet a la València de la FAI i de Basset i a cada barri se sent rebombori unim les nostres for...

Afecte, començo per dir-te que el motiu d'aquesta carta és fer-te saber l'important que ets per mi i tot el que vull la teva felicitat i que espero que aquesta sigui al meu costat. El temps a les nostres ments ha passat ràpidament però en els nostres cors perdura aquesta calenta sensació de satisfacció al estar un costat del altre. No només satisfacció i desig és el que sento amb tu, si no aquesta confiança d'explicar tot el què pensem i sentim sense temors a perdre'ns, perquè sabem quant ens estimem. Vull que sàpigues que cada dia seré honesta i que el meu suport incondicional no s'esvairà. De vegades em poso a pensar que no existeix en el món una persona com tu, una persona que en el primer moment en què la vaig conèixer, va despertar el sentiment més bonic que he arribat a concebre en el meu cor, aquest sentiment tan bonic, tan especial, tan meravellós és "l'amor ", només un sentiment que una sola persona m'ha fet sentir... tu Què bonic és a...

Com dir-te que t'estimo . És una cosa més forta que l' amor, és més fort que tot. El que sento quan estic a prop teu és per mi el més bonic que em pot passar. Ets l'aire que respiro, la sang que corre per les meves venes, que recorre tot el meu cos i arriba al meu cor. Simplement, et necessito com la lluna a la nit. Ets la persona més dolça, més tendra, més bella ... ets la persona perfecta. Tu ho signifiques tot per mi. Només un petó teu, una mirada, una carícia, podria transportar al paradís ... No em cansaré de dir-ho, t'estimo. I, encara que tracte d'explicar-t'ho, sento que no hi ha formes o paraules per expressar tot el que el meu cor sent. Mai no havia tingut tant sentit per a mi, conèixer m'ha fet comprendre que estem fets l'un per l'altre. Et necessito, per mirar-te i perdre'm en la teva mirada. Per poder somiar cada nit. Per despertar i pronunciar el teu nom. Anhel un petó teu, que la teva calor em tregui el fred ... vull recórre...

En ocasions ens cal parar-nos enmig del camí, reflexionar què hi ha més enllà de l'horitzó i veure els arbres que tenim davant pensant que darrere dels mateixos hi ha un bosc sencer....

En el paradís dels teus ulls, em perdo perquè estic perduda, en la pau dels teus llavis, em trobo perquè estic amb tu, en l'univers de la teva ànima, viu amb mil sentits, en tu, viu t'estimo. Saps a silenci hi ha somnis, amb melodies de tendresa i tacte de desig, saps el meu món, a tot el que anhel, saps amor, al meu amor.

Mentre em parlaves i jo et mirava, es va aturar el temps en un instant: l'amor em deia i jo li obeïa. Mentre em xiuxiuejava i jo t'estimava, es van alçar els sentiments, va manar la teva veu, el cel es va fer visible en els teus ulls, i jo vaig pronunciar el voler en els teus llavis. Va ser una mirada, un frenesí de petons, una luxúria de sentiments. Va ser un instant sense fi, sense temps per somiar. I llavors despertem, ... i seguim estimant.

Serà el destí, serà coincidència, sort o casualitat. Dosi d’innocència, potser imprudència, son i curiositat!!! Nosaltres sabem com brillava la lluna ahir a la nit i que s’amaga dins els teus recòrds d’estiu.  Dins un llit jo m’hi estic si tu hi ets amb mi. Buscarem aquest petó, amb gust de primera vegada, trobarem el camí llarg i esperarem que demà sigui millor! Tots sols tu i jo sols!

han trocado los efectos. Virtud y filosofía peregrinan como ciegos; el uno se lleva al otro, llorando van y pidiendo. Dos polos tiene la tierra, universal movimiento, la mejor vida el favor, la mejor sangre el dinero. Oigo tañer las campanas, y no me espanto, aunque puedo, que en lugar de tantas cruces haya tantos hombres muertos. Mirando estoy los sepulcros, cuyos mármoles eternos están diciendo sin lengua que no lo fueron sus dueños. ¡Oh, bien haya quien los hizo! Porque solamente en ellos de los poderosos grandes se vengaron los pequeños. Fea pintan a la envidia; yo confieso que la tengo de unos hombres que no saben quién vive pared en medio. Sin libros y sin papeles, sin tratos, cuentas ni cuentos, cuando quieren escribir, piden prestado el tintero. Sin ser pobres ni ser ricos, tienen chimenea y huerto; no los despiertan cuidados, ni pretensiones ni pleitos; ni murmuraron del grande, ni ofendieron al pequeño; nunca, como yo, firmaron par...

Mario Benedetti No lo creo todavía estás llegando a mi lado y la noche es un puñado de estrellas y de alegría palpo gusto escucho y veo tu rostro tu paso largo tus manos y sin embargo todavía no lo creo tu regreso tiene tanto que ver contigo y conmigo que por cábala lo digo y por las dudas lo canto nadie nunca te reemplaza y las cosas más triviales se vuelven fundamentales porque estás llegando a casa sin embargo todavía dudo de esta buena suerte porque el cielo de tenerte me parece fantasía pero venís y es seguro y venís con tu mirada y por eso tu llegada hace mágico el futuro y aunque no siempre he entendido mis culpas y mis fracasos en cambio sé que en tus brazos el mundo tiene sentido y si beso la osadía y el misterio de tus labios no habrá dudas ni resabios te querré más todavía.

Felix Lopez de Vega Noche, fabricadora de embelecos, loca, imaginativa, quimerista, que muestras al que en ti su bien conquista los montes llanos y los mares secos; habitadora de cerebros huecos, mecánica, filósofa, alquimista, encubridora vil, lince sin vista, espantadiza de tus mismos ecos: la sombra, el miedo, el mal se te atribuya, solícita, poeta, enferma, fría, manos del bravo y pies del fugitivo. Que vele o duerma, media vida es tuya: si velo, te lo pago con el día, y si duermo, no siento lo que vivo."

Mario Benedetti Te espero cuando la noche se haga día, suspiros de esperanzas ya perdidas. No creo que vengas, lo sé, sé que no vendrás. Sé que la distancia te hiere, sé que las noches son más frías, Sé que ya no estás. Creo saber todo de ti. Sé que el día de pronto se te hace noche: sé que sueñas con mi amor, pero no lo dices, sé que soy un idiota al esperarte, Pues sé que no vendrás. Te espero cuando miremos al cielo de noche: tu allá, yo aquí, añorando aquellos días en los que un beso marcó la despedida, Quizás por el resto de nuestras vidas. Es triste hablar así. Cuando el día se me hace de noche, Y la Luna oculta ese sol tan radiante. Me siento sólo, lo sé, nunca supe de nada tanto en mi vida, solo sé que me encuentro muy sólo, y que no estoy allí. Mis disculpas por sentir así, nunca mi intención ha sido ofenderte. Nunca soñé con quererte, ni con sentirme así. Mi aire se acaba como agua en el desierto. Mi vida se acorta pues no te llevo dentro. Mi esp...

Felix Lopez de Vega "Versos de amor, conceptos esparcidos engendrados del alma en mis cuidados, partos de mis sentidos abrasados, con más dolor que libertad nacidos; expósitos al mundo en que perdidos, tan rotos anduvistes y trocados que sólo donde fuistes engendrados fuérades por la sangre conocidos: pues que le hurtáis el laberinto a Creta, a Dédalo los altos pensamientos, la furia al mar, las llamas al abismo, si aquel áspid hermoso no os aceta, dejad la tierra, entretened los vientos, descansaréis en vuestro centro mismo. "

Mario Benedetti Tus manos son mi caricia, mis acordes cotidianos; te quiero porque tus manos trabajan por la justicia. Si te quiero es porque sos mi amor, mi cómplice, y todo. Y en la calle codo a codo somos mucho más que dos. Tus ojos son mi conjuro contra la mala jornada; te quiero por tu mirada que mira y siembra futuro. Tu boca que es tuya y mía, Tu boca no se equivoca; te quiero porque tu boca sabe gritar rebeldía. Si te quiero es porque sos mi amor mi cómplice y todo. Y en la calle codo a codo somos mucho más que dos. Y por tu rostro sincero. Y tu paso vagabundo. Y tu llanto por el mundo. Porque sos pueblo te quiero. Y porque amor no es aurora, ni cándida moraleja, y porque somos pareja que sabe que no está sola. Te quiero en mi paraíso; es decir, que en mi país la gente vive feliz aunque no tenga permiso. Si te quiero es por que sos mi amor, mi cómplice y todo. Y en la calle codo a codo somos mucho más que dos.

Passo els dies esperant la nit, per poder altre cop somiar amb tu i tan sols fer-te meu, al meu somni. A mida que passa el temps ,necessito més i més, la teva tendresa,la teva mirada,els teus ulls,mirant els meus, els teus dits acaronant el meu cos nu, besar els teus llavis eternament, morir d'amor amb tu,en la passió més salvatge i tendra a l'hora, necessito la suor dels nostres cossos units per un estel màgic d'esperança. Encara que tot això s'esvaeixi quan obri els ulls. Cada matí desperto amb un somriure, a la mirada,una estranya brillantor, com si aquella nit l’haguéssim passat junts, com si trobar-me amb la realitat no fos un malson. miro a un costat i no hi ets, m'envaeix la desolació, en saber que aquell somni tan sols és real al meu cor. La teva imatge gravada a la meva retina, no la puc oblidar. Cada cop que tanco els ulls,veig el teu cos i el necessito ferotgement, el guaito de lluny,sense poder-m'hi apropar. Cada nit em demano,quan serà el dia que...

Felix Lopez de Vega "Cuando me paro a contemplar mi estado y a ver los pasos por donde he venido, me espanto de que un hombre tan perdido a conocer su error haya llegado. Cuando miro los años que he pasado, la divina razón puesta en olvido, conozco que piedad del cielo ha sido no haberme en tanto mal precipitado. Entré por laberinto tan extraño, fiando al débil hilo de la vida el tarde conocido desengaño; mas de tu luz mi escuridad vencida, el monstruo muerto de mi ciego engaño, vuelve a la patria la razón perdida. "

Federico Garcia Lorca Si tú oyeras a la amarga adelfa sollozar, ¿qué harías amor mío? ¡Suspirar! Si tú vieras que la luz te llama cuando se va, ¿qué harías, amor mío? Pensaría en el mar. Si yo te dijera un día, ¡te amo! desde mi olivar, ¿qué harías, amor mío? ¡Clavarme un puñal!

Felix Lopez de Vega "Pastor, que con tus silbos amorosos me despertaste del profundo sueño; tú, que hiciste cayado de este leño en que tiendes los brazos poderosos: vuelve los ojos a mi fe piadosos, pues te confieso por mi amor y dueño y la palabra de seguirte empeño tus dulces silbos y tus pies hermosos. Oye, Pastor, que por amores mueres, no te espante el rigor de mis pecados, pues tan amigo de rendidos eres. Espera, pues, y escucha mis cuidados -- pero ¿cómo te digo que me esperes si estás para esperar los pies clavados? "

Pròximament... (IV) - Memoria da Noite (Luar na Lubre) Pròximament... de moment no tinc paraules per poder-ho definir... pel present em quedo amb un pam de nas... "Madrugada, o porto adormeceu, amor, a lúa abanea sobre as ondas piso espellos antes de que saia o sol na noite gardei a túa memoria. Perderei outra vez a vida cando rompa a luz nos cons, perderei o día que aprendín a bicar palabras dos teus ollos sobre o mar, perderei o día que aprendín a bicar palabras dos teus ollos sobre o mar. Veu o loito antes de vir o rumor, levouno a marea baixo a sombra. Barcos negros sulcan a mañá sen voz, as redes baleiras, sen gaivotas. E dirán, contarán mentiras para ofrecerllas ao Patrón: quererán pechar cunhas moedas, quizais, os teus ollos abertos sobre o mar, quererán pechar cunhas moedas, quizais, os teus ollos abertos sobre o mar. Madrugada, o porto despertou, amor, o reloxo do bar quedou varado na costeira muda da desolación. Non imos esquecer, nin perdoa...

Els pets - vespre "Cap al vespre és quan estàs com a cansat, I no saps el que fer i et quedes fixat. I et trobes molt sol i el soroll s'esvaeix,  I mires al carrer i no hi ha gaire gent, i canvien els sons I tot sembla més mort. I vols cridar ben fort: que n'estàs fins als collons,  cap al vespre estàs trist, i no saps on anar I et prepares un Whisky i no te'l pots acabar I t'encens un cigarro sense ganes de fumar i l'apagues aviat i et tornes a axiecar  i de sobte tens por de sentirte tan buit,  te'n vas cap al pub i no trobes ningú. I surts fora al carrer i comences a córrer, i el vent et va assecant el que sembla una llagrima i t'atures cansat amb el nas ple de mocs i t'empatxes de nit i respires ben fort, fort, fort, for! Cap al vespre és quan estàs com a cansat, I no saps el que fer i et quedes fixat. I et trobes molt sol i el soroll s'esvaeix,  I mires al carrer i no hi ha gaire gent "

Federico Garcia Lorca Las piquetas de los gallos cavan buscando la aurora, cuando por el monte oscuro baja Soledad Montoya. Cobre amarillo, su carne, huele a caballo y a sombra. Yunques ahumados sus pechos, gimen canciones redondas. Soledad, ¿por quién preguntas sin compaña y a estas horas? Pregunte por quien pregunte, dime: ¿a ti qué se te importa? Vengo a buscar lo que busco, mi alegría y mi persona. Soledad de mis pesares, caballo que se desboca, al fin encuentra la mar y se lo tragan las olas. No me recuerdes el mar, que la pena negra, brota en las tierras de aceituna bajo el rumor de las hojas. ¡Soledad, qué pena tienes! ¡Qué pena tan lastimosa! Lloras zumo de limón agrio de espera y de boca. ¡Qué pena tan grande! Corro mi casa como una loca, mis dos trenzas por el suelo, de la cocina a la alcoba. ¡Qué pena! Me estoy poniendo de azabache carne y ropa. ¡Ay, mis camisas de hilo! ¡Ay, mis muslos de amapola! Soledad: lava tu cuerpo con agua de las a...

Felix Lopez de Vega "¿Qué tengo yo que mi amistad procuras? ¿Qué interés se te sigue, Jesús mío, que a mi puerta, cubierto de rocío, pasas las noches del invierno escuras? ¡Oh, cuánto fueron mis entrañas duras, pues no te abrí! ¡Qué estraño desvarío si de mi ingratitud el yelo frío secó las llagas de tus plantas puras! ¡Cuántas veces el ángel me decía: Alma, asómate agora a la ventana, verás con cuánto amor llamar porfía! ¡Y cuántas, hermosura soberana: Mañana le abriremos -- respondía --, para lo mismo responder mañana!"

Federico Garcia Lorca El cielo se perderá: muchacha campesina, bajo el cerezo, lleno de rojos gritos, te deseo. El cielo se borrará... Si entendieras esto, al pasar por el árbol me darías tus besos.