La llum de l'amor...

Des del que dia que vares aparèixer en la meva vida, vas donar aquell toc de llum que hi faltava per acabar de culminar amb el que sovint anomenem felicitat, i des d'aquell moment visc dia a dia pendent de conservar aquest element vetllant perquè no s'acabi.

No puc definir amb paraules el que significa per a mi l'amor, i pràcticament ningú en aquest planeta ha ho pogut desxifrar verbalment, ja que és un sentiment que es porta a dins i... en el meu cas em supera... pot amb mi. Pot amb els meus compromissos, pot amb les meves espectatives, pot amb les meves responsabilitats i pot amb tot el que havia adquirit al pas del temps.

Mira que m'agrada escriure, i donar-li forma a un sentiment, pensament i/o reflexió, però per moltes voltes que li doni m'és impossible fer-ho per aquest sentiment. I sempre caiem en la trampa d'escriure "t'estimo", "et trobo a faltar", "ho ets tot de mi", "no puc viure sense tu", si és que de fet, és el que sentim i pensem tots quan estem enamorats, però... no podem dir altres coses més reals? Cert és que ho pensem, cert és que ho sentim, però és cert literalment? Certament no!  

Ens estimem molt a una persona, i no podem viure ni un segon sense la seva presència, sense tenir o rebre notícies d'ella, i evidentment no ens immaginem un futur sense aquesta persona, però... el dia que aquesta persona ens faci quelcom que ens fereixi els sentiments... Oi tant que podrem viure sense ella! I el més fort de tot, és pel tant anomenat Orgull; orgull de les dues parts, clar! Perquè si un és orgullós, i l'altre per ser-ho més no baixa del burro, cap dels dos ho fa, i aquest és moltes vegades la raó de les ruptures definitves.

Però la finalitat d'aquest escrit no és parlar de les ruptures, sinó del contrari de l'amor, aquell amor present, aquell amor que sentim nostre, i que per intentar definir-lo caiem en frases absurdament cutres obviant que dins d'un missatge (qualsevol) hi ha el "t'estimo" implícitament desxifrat. De fet, qualsevol frase, gest, detall de la persona que ens estimem ja ens dóna aquell missatge que necessitem saber, i en moltes ocasions, no cal escarrassar-s'hi tant per dir un "t'estimo", a no ser que aquesta no faci mai res, llavors, en aquest cas si que hauria de fer un esforç sobrenatural per desmostrar-ho.

L'amor vertader és aquell que és correspós, aquell que les dues parts aliqüotament hi estan implicades, però és curiós perquè l'amor no hauria pas de ser, més o menys vertader esperant rebre, o no res de l'altre? Aquí hi intervé en moltes ocasions la psicologia, saber que aquesta persona ens estima, fa que nosaltres l'estimem més, perquè sinó seria llençar uns esforços inútils envà a l'aire, o millor dit, aquella persona que "no ens estima", no es mereixeria el "nostre amor", simplement és una reflexió coherent (pensant amb el cap), però ni molt menys justa (pensant amb el cor), perquè quantes vegades hem estimat fins la sacietat a aquella persona que no es mereix ni que la nombrem? I quantes vegades hem estimat estant cecs d'amor?

Jo només puc afirmar que la persona que estimo em demostra tàcitament que m'estima amb gestos i paraules, jo només puc afirmar que a la persona que estimo li demostro pràctica i verbalment que l'estimo amb gestos i detalls, jo només puc afirmar que a la persona que estimo, l'estimo i ho faig amb tot el meu cor, i amb tota la meva intenció, vetllant sempre pel seu futur i el seu benestar, i jo només puc afirmar que ara és així, però la vida dóna moltes voltes, i qui sap què passarà demà, o passat, o l'altre, i per tant, jo només puc parlar de mi i per a mi, però mai en cap cas puc jurar o parlar pels altres ja que no jo no estic al seu cap, i per tant, el que ell senti o deixi de sentir, per molt que em demostri i deixi de demostrar-m'ho dependrà del que digui el temps.