Patarrufa ♥

Des del que dia que vares aparèixer en la meva vida, vas donar aquell toc de llum que hi faltava per acabar de culminar amb el que sovint anomenem felicitat, i des d'aquell moment visc dia a dia pendent de conservar aquest element vetllant perquè no s'acabi. No puc definir amb paraules el que significa per a mi l'amor, i pràcticament ningú en aquest planeta ha ho pogut desxifrar verbalment, ja que és un sentiment que es porta a dins i... en el meu cas em supera... pot amb mi. Pot amb els meus compromissos, pot amb les meves espectatives, pot amb les meves responsabilitats i pot amb tot el que havia adquirit al pas del temps. Mira que m'agrada escriure, i donar-li forma a un sentiment, pensament i/o reflexió, però per moltes voltes que li doni m'és impossible fer-ho per aquest sentiment. I sempre caiem en la trampa d'escriure "t'estimo", "et trobo a faltar", "ho ets tot de mi", "no puc viure sense tu", si és que de fe...

Moltes vegades intentem descriure un moment, una situació d’una manera tàcita el que estem vivint, el què ens està passant... però no trobem la forma de poder verbalitzar la sensació que provoca tal emoció, com si no existissin suficients mots i paraules per poder-ho fer que tant sols queda la resignació de fer-ho mitjançant la imatge que descriu implícitament el que passa... Bé doncs, avui com no tinc gaire ganes de pensar ni d’escriure... enganxaré el fragment de la cançó Akelarre de Signum. “Obro les portes del mal, no sé ni perquè ho faig, estigmes de cansat, falses promeses jurant, augmenten els neguits i tots els meus perquès, uns ulls vermells dins d'un cercle sonen els pecats els vicis més humans! Akelarre; Obre les portes, busca el camí, troba el diable, porta’l aquí! Luxúria, gula, supèrbia, enveja! I el diable assegut a la seva cadira i toca la flauta.“ Posem-nos dempeus altra vegada i que se senti la veu de tots solemnement i clara, cridem qui som i que tothom ho es...

Gràcies... " En un món ple de cabòries, on mana la ressignació, els somnis no escapen de no ser més que una il·lusió, que tot allò que fem, que tot allò que som, és la vida que et dóna raons! I digueu, i digueu el que vulgueu, que la vida són dos dies i a mi no me’ls traureu que potser jo semblo estrany, que potser sóc un malalt però m’he acostumat a viure com si hagués de morir demà. Ma mare ja m’ho deia; que no em precipités però a mi la pluja m’agrada em refresca el cervell. Que el riure és cirera i la pena poca feina que de cadires n’hi ha per dar i per vendre. I digueu, i digueu el que vulgueu, que la vida són dos dies i a mi no me’ls traureu que potser jo semblo estrany, que potser sóc un malalt però m’he acostumat a viure com si hagués de morir demà." " I la lluna somriu mentre mira les grans tonteries que fan útil mirar. I la lluna puja la marea perquè ofegin els homes les seves penes al mar." " M'agrada que hi hagi persones que et vinguin...