Una abraçada a totes les acampades anticapitalistes

At versaris per la Tuerka lletra

At versaris per la Tuerka, 2011. Una abraçada a totes les acampades anticapitalistes, salut.

Ni la sensació d’estar canviant la història d’alguns, ni l’escepticisme d’altres puristes, no. Uns per entusiastes, els altres per no veure que la indignació arriba sobtada i trunca les apostes. L’esquerra líquida acampa còmode, inconcreta, difusa i per això innòcua i s’estampa. L’esquerra sòlida no pot anar amb l’Anti-during en la mà, però tampoc rajar des de casa fent la pua.

Molt ingenu pobre que es feia dir polític mentre crida les consignes de l’esquerra. Molta parra en assemblees llargues de collons, és típic: la fòbia a assumir contradiccions del cínic. Pasqual Serrano i Manuel Delgado la claven sempre; tu amb Toni Negri. Predicant amb l’exemple, jo: En el 2001 Argentina s’incendiava, una plaga aplacada, un discurs massa simple.

Calen nous models, però no partir de zero. Calen lideratges, que no manipular-lo. Cal ensorrar mites, com pensar que assemblees de 15.000 persones podran enderrocar-lo. L’escriptura ponderada i el seu tempo. La ponència i votació reflexionada, ho sento, sovint no és efectista com la massa furiosa, però quan cau la nit segur que il·lumina alguna cosa.

I como muestra un botón, mira Bildú.

I como muestra un botón, mira Venezuela.

I como muestra un botón, mira les CAV i les CUP i les assemblees de barri, julandrón.

Que et caguin a la cara, que et pixin a la boca. La banca, la pseudopolítica i la coca, toca el que toca, apretar-se el cinturó, riure amb el bufó i votar en aquesta operació triunfo. 22M i canvi d’alcalde, un violador que arrenca les faldes en el FMI. Diuen que la vida és així, a la merda el que ha costat sang aconseguir!

A Madrid la “chispa” i a Barna l’espurna. La penya es crispa i pren plaça Catalunya. Democràcia superficial contra profunda. Se sent la pudor dels seus vots en una urna i blablabla... des del patritisme ranci, eh, jo no defenso l’spanishrevolution, que ningú s’ho pensi! Però veig a gent normal que parla de política i trenca amb el silenci.  Dispensi, no necessitem les seves cúpules, han perdut el nord les seves brúixoles.

Quanta democràcia aguanta la rutina? Quants demòcrates haurien de tastar la guillotina? Bildu fa saltar l’adrenalina, la CUP camina fent feineta de formiga, la UM9 a Ribes, Gent de Gramenet, el COP a Ripollet presentant alternatives. Cadascú al seu bàndol i cadascú al nostre, Assemblea de Barri amb el foc de la proposta!

Cau el socialdemòcrata i torna la dreta. Tornen temps de carrer, tornen temps de guerra!