Aprendre a somriure (I)

[Gaudint del petit plaer d'expressar lliurement el què sento]

En moltes ocasions, no som conscients de la importància que té el somriure, de l'energia positiva que desprenem a un sol gest que encomana alegria. 

Un cop vaig llegir una franse de'n Groucho Marx que deia "Plora i el món plorarà amb tu. Riu i tots diran assenyant-te; - i aquest idiota de què riu?-"... potser és el què pensa la gent, o no! 

El dia a dia, nosaltres, riem de moltes coses, o com a mínim tenim la capacitat de fer-ho, altra cosa és que ho fem. Riem de situacions ridícules, d'altres que són absurdes, d'altres que són imprevistes i contradictòries... en ocasions riem per no plorar, i d'altres per atacar... pensant i pensant m'ha vingut a la memòria un conte d'aquests per entendre millor les coses que ens passen que diu el següent;

"Dos amics jueus es troben un dia pel carrer. Un d'ells tenia cara de desencaixat. - Marc - va dir el Joan de bones maneres - Però quina cara portes? Què et passa? -, va contestar - doncs el de sempre; baralles amb la meva dona. Que si això, que si alló, que si tal cosa o la de més enllà. Cada decisió és una baralla, estic esgotat! -, i en Joan li respongué - Hòstia! Et comprenc... encara que fa anys que no tinc aquest problema, jo també vaig passar pel mateix -, i en Marc li respon - I ara ja no? Com ho has aconseguit? Us poseu d'acord en tot? - Mentrestant en Joan se'l mirava i es posava les mans a la butxaca dient - En tot - però sense voluntat d'allargar més la conversa. 

Varen passar dos minuts eterns... fins que davant la mirada suplicant de'n Marc... el Joan va continguar: - Està bé, no insisteixis, t'ho explicaré. La meva dona i jo tenim un pacte -, el Marc va interropre - Un pacte? -, i el Joan va continuar, - Si, un pacte. Núria, com totes les dones del món, a vegades se sent malament, engoixada si no li deixo prendre cap decisió, ella sempre em deixa que era una falta de respecte que no pogués decidir mai al seu gust, o com a mínim algunes coses, així que una nit li va proposar un pacte i tot es va arreglar-, el Marc va respondre - Es exactament el mateix que em diu la meva dona! I amb aquest pacte ho vares solucionar? I quin es aquest pacte, si es pot saber... - El Joan va continuar - Clar que es pot saber; la Núria va acceptar que jo decidís sobre les coses importants i jo va acceptar que ella decidís sobres les nimietats. Així ella no intefereix en les meves desicions i jo no em fico en les seves.  - I el Marc va dir - Quina bona proposta et felicito! -

Ell anava pensant... seria la seva pròpia dona tant sàvia com per acceptar sense problemes un pacte com aquest? I més tard el Marc li va pregutar: - I digue'm... com ho vàreu fer per establir quins coses són importants i quines són nimietats? -, i el Joan digué - Oh... això és el més fàcil! Ella és la qui decideix què menjem cada dia, a cada de qui anem els caps de setmana, a on anem de vacances, com gestionem els diners i si canviem de coxe o no... - Ah! I llavors tu què decideixes? -, i va seguir - Jo? Jo sóc el que decideix si Deu existeix o no!-